Al finalitzar la Guerra d’Espanya, Fermín es trobava presoner al camp d’“El Toro”, a la província de Castelló. Apilonats, milers de republicans esperaven amb por les decisions dels militars que els havien vençut al camp de batalla. Fermín Casorrán va aconseguir un salvoconducte per tornar a Albalate del Arzobispo (Terol), localitat on havia nascut l’octubre de 1910 i on residia fins a la seva incorporació a l’exèrcit republicà. Juntament amb tres companys va agafar un tren de càrrega i, coneixent la repressió dels feixistes sobre els republicans a Saragossa, va canviar d’opinió i va prendre la determinació de dirigir-se cap a França.
Va viatjar clandestinament en tren fins a Barcelona i Girona i va seguir cap a la frontera temerós de ser descobert per la Guàrdia Civil. Afortunadament va trobar diverses persones que, assumint grans riscos, l’ajudaren amb menjar o indicant-li els camins més segurs. Va arribar a França als primers dies del mes de maig de 1939, va ser conduït al camp d’Argelers i, immediatament, al de Sant Cyprien on va romandre durant quatre mesos fins que va ser traslladat al camp de Barcarès. Des d’aquest camp de refugiats, el 23 de setembre, va sortir a la 43a Companyia de Treballadors Estrangers per realitzar feines forestals.
Després de la invasió de França per part dels alemanys, al maig de 1940, diversos milers de republicans van ser fets presoners i traslladats als (stalags) ubicats a l’interior del Reich. Fermín va ser internat, juntament amb una trentena d’espanyols i altres molts presos de diferents nacionalitats, al IX B. La Gestapo es va interessar per aquests republicans i, al febrer de 1942, van ser deportats a Mauthausen.
Al camp austríac Fermín va treballar a la pedrera i, posteriorment, en la construcció de vivendes per a les SS. Va patir una infecció a un genoll per la qual cosa va ser destinat a un barracó amb els interns que no servien per treballar. El 8 de novembre de 1942 un centenar de presos de Mauthausen i Gusen van ser traslladats a Dachau (Alemanya) on les condicions de vida eren més suportables. Una bona part del grup de Fermín va treballar en diferents complexos industrials a les rodalies del camp. Fermín també recordava com va ser sotmès a un experiment mèdic i el suport que va rebre d’alguns dels interns alemanys. Dos anys després, a finals de 1944, va ser traslladat a Buchenwald.
Va ingressar a Buchenwald el 21 de desembre de 1944 amb la matrícula 38961. Inicialment va estar ocupat en la neteja del barracó i posteriorment va ser traslladat “…al kommando Wansleben on es feien peces per a l’aviació. Amb un ascensor gran, uns baixaven a 350 metres de profunditat i altres, com jo, a 450. Havia estat una mina de sal potàssica, els deportats havien ampliat les galeries i molts havien mort. Les galeries tenien grans aparells per donar aire. A més dels soldats hi havia obrers alemanys que dirigien el treball”.
Davant l’avanç de les tropes aliades, durant la primera setmana d’abril de 1945, els nazis van decidir evacuar el camp central i els kommandos. Els interns van començar una marxa a peu sense gairebé aliment, travessant paratges nevats i dormint a l’aire lliure: “Quan sortírem a fora es sentien els trets dels canons i vèiem la pols on esclataven els obusos… Al dia següent ens van deixar descansar a la vora d’una pedrera d’argila roja i blanca, quan van manar posar-nos de peu, molts no es podien aixecar i el sergent, amb uns quants soldats, els obligaven a cops de peu i als que no podien aixecar-se els mataven allà mateix… Tots els que quedaven endarrerits per la fatiga i la fam eren afusellats a les cunetes de les carreteres”.
Els supervivents van viure la seva alliberació amb una eufòria desbordant davant l’arribada d’un moment que semblava inassolible: “Va arribar la nit, jo ja no podia caminar i quedava dels últims, cap a les quatre de la matinada vam sentir un avió que va deixar caure dues bengales blanques sobre un pont proper per saber si estava minat. Això em va donar alegria i forces. A un espanyol que sempre venia amb mi li vaig dir: “Mira! Són els americans que ara van a passar pel pont! Demà ens alliberen!”. Com havien trobat tants deportats morts a les vores de la carretera es van afanyar a alliberar-nos. Aquell mateix dia, cap a les 13 hores, vam veure un avió de reconeixement i aviat ens va veure, va baixar fins a prop del terra i amb un mocador blanc ens va saludar.
Començava així una nova etapa a la vida de Fermín: la vida lliure per la qual tant havia sofert i per la qual tants companys havien quedat pel camí. Van arribar temps per cuidar la malmesa salut, de recuperar forces, de reiniciar una nova vida a França després de descartar el seu retorn a Espanya al veure com s’afianzava el franquisme. Va obtenir el carnet de deportat, va realitzar diferents feines al llarg de la seva vida. El 1949 es va casar, a Tolosa, amb una espanyola, va formar una família que el va acompanyar fins al seu traspàs, a Pamiers (França), el març de 2009.
