Memòria viva, lluita permanent: El llegat del Comitè Internacional
El Comitè Internacional clandestí va ser fundat el 1943, i va ser el resultat de la lluita iniciada primer pels antifeixistes alemanys per fer-se amb l’administració interna del camp, a la qual després s’hi van sumar tots els combatents de la Resistència de les diferents nacions per millorar la situació dels seus companys presos i organitzar aquesta resistència a les SS. L’11 d’abril de 1945, quan s’acostaven els exèrcits nord-americans, el Comitè Internacional va llançar la insurrecció alliberadora que va prendre el control del camp.
L’actual Comitè Internacional Buchenwald Dora i Kommandos va néixer després de la guerra, i és el guardià de la memòria del Comitè Internacional clandestí que va tenir un paper determinant en la resistència interna a les SS del camp. És el defensor dels valors humanistes subjacents a la lluita dels interns per resistir a la mort i la deshumanització per part dels nazis, i vol ser fidel al jurament que van fer els supervivents el 19 d’abril de 1945 per a la construcció d’un món de pau i llibertat.
Va ser després de l’alliberament dels camps, a l’abril de 1952, quan va tenir lloc una reunió d’antics detinguts a Weimar i Buchenwald, per iniciativa de la Federació Internacional de Resistents (FIR) i de l’Associació de Víctimes del Nazisme de la RDA (VVN). El coronel Frédéric-Henri Manhès, un dels líders importants de la Resistència francesa clandestina a Buchenwald i president de la FIR, va proposar i crear un comitè d’enllaç dels antics presoners, que va prendre ràpidament el títol de CIB (Comitè Internacional de Buchenwald), després de CIBD (Comitè Internacional de Buchenwald Dora). El seu objectiu era mantenir el vincle amb l’antic Comitè Internacional clandestí i restaurar, malgrat la Guerra Freda, la solidaritat nascuda en combat.
La presidència del nou Comitè va ser confiada a Marcel Paul, un activista i sindicalista líder comunista abans de la guerra, el principal organitzador de la Resistència francesa al camp, que, en acabar la guerra, va entrar al govern del general de Gaulle, com a ministre de la producció industrial i artesà de la nacionalització de l’energia (creació de l’Électricité de France). Marcel Paul va associar els seus camarades alemanys com a copresidents a la direcció del Comitè. Van ser, successivament, Walter Bartel, expresident del Comitè Internacional Clandestí, i després Emil Carlebach.
Marcel Paul va tenir l’immens mèrit d’aconseguir, malgrat la ràpida Guerra Freda, restablir el vincle amb l’antic Comitè clandestí i restablir així la solidaritat nascuda en combat. El nou comitè va permetre, superant els enfrontaments polítics, reunir camarades de diferents països dels dos blocs. Així, es van representar tant Àustria com Txecoslovàquia, Alemanya Federal (RFA) i la República Democràtica Alemanya (RDA). Aquest repte de reunir antics detinguts d’arreu d’Europa l’aconseguí gràcies a la seva àmplia obertura, malgrat les vicissituds de la situació internacional, i en particular de les reserves expressades pel Partit Comunista (SED) de la RDA. Amb el suport, al seu costat, de Pierre Durand, un important lluitador de la Resistència francesa, va tenir un paper principal en la resistència clandestina del camp, com a intèrpret.
Durand va succeir Paul, a la seva mort el 1982, com a president del Comitè Internacional, recolzat pel copresident alemany Walter Bartel, i va continuar el treball de Marcel Paul, obrint el CIBD a països encara no representats, inclòs Dinamarca, i fins i tot més enllà d’Europa, als EUA i Canadà. D’altra banda, va donar la benvinguda a l’Estat d’Israel a la CIBD el 1995, va ajudar a desenvolupar, al costat de l’homenatge que es va retreure a la resistència antinazi, la dimensió genocida de la memòria a Buchenwald i Dora, ja representada al Comitè pels delegats comunitaris de Sinti i Roma.
Gràcies a la seva mentalitat oberta i al seu sentit de la diplomàcia, va portar el CIBD a través del delicat període de postreunificació i va establir contactes fructífers i amistosos amb la nova administració dels Memorials, així com amb les autoritats polítiques de Turingia. Gràcies a ell, el CIBD, que representava 28 països, es va convertir en un actor clau en la memòria de Buchenwald i Dora, respectat per tots. El Memorial de Buchenwald, en reconeixement a la seva actuació, va donar el seu nom a la sala de lectura de l’edifici de documentació.
Va aconseguir aquest resultat ell, l’antifeixista resistent i deportat, sense comprometre de cap manera els valors als quals estava adscrit i que va mantenir al CIBD durant tota la seva presidència. Preocupat per la sostenibilitat de les institucions del Comitè, va establir un gabinet format per 6 membres (el president, el tresorer, els representants d’Alemanya i França, els dos secretaris) assegurant permanentment la direcció del Comitè.
Destinat a succeir Pierre Durand, afectat per la malaltia, l’any 2001 Bertrand Herz va seguir el camí traçat pel seu eminent predecessor, aprofitant la seva experiència associativa, en particular com a secretari general de l’associació francesa durant 8 anys, i en honor al seu passat, com a fill jueu deportat als 14 anys, amb el pare i la mare morts als camps. Herz va condemnar enèrgicament tots els intents de banalitzar la memòria de la barbàrie nazi i va posar de manifest el seu objectiu final: la destrucció total de la civilització europea.
També va continuar establint contactes amb la memòria i l’entorn polític alemany, en particular per l’acceptació solemne per part de la ciutat de Weimar, el 14 de juliol de 2007, de la voluntat dels antics detinguts, amb la signatura del compromís de Weimar.
Bertrand Herz ha estat fidel a l’esperit de Pierre Durand proposant, des del 2011, una organització que pretenia perpetuar el funcionament del Comitè.
Entre els expresos que van tenir un paper fonamental en la vida del CIBD, destaca Floreal Barrier, lluitador de la Resistència comunista francesa. Fou un dels combatents de la resistència clandestina que l’11 d’abril van alliberar el camp. Tresorer del Comitè i president del Consell de detinguts de Buchenwald (Beirat), va exercir un paper essencial en la preservació i transmissió de la memòria de la resistència i la deportació. Va ser el fil conductor del projecte de renovació del museu actual, fent que el Memorial es beneficiés de la seva experiència i de les seves idees; va ser també l’arquitecte principal de la col·laboració amb el Förderverein Buchenwald a Weimar.
També cal esmentar Günther Pappenheim, que va fer del seu internament a Buchenwald un formidable acte de coratge. Fill d’un diputat socialdemòcrata oposat a Hitler i assassinat pels nazis, ell mateix, un jove adolescent víctima de la persecució antisemita, va demostrar la seva solidaritat amb les víctimes franceses del nazisme interpretant el seu himne nacional; això li va valer dos anys de patiment al camp. Primer vicepresident en representació d’Alemanya, de la qual presideix l’associació Buchenwald-Dora, va tenir un paper destacat a l’hora de preservar la memòria de la resistència clandestina del camp.
El seu camarada Ottomar Rothmann va ser també internat en una edat molt jove, membre habitual del CIBD i un dels principals representants al Beirat dels detinguts de Buchenwald. Gert Schramm, que va conèixer el patiment del campament als 15 anys sota les polítiques racials dels nazis, com a fill d’un enginyer negre nord-americà, va ser enviat a Auschwitz per morir allà. Va ser l’únic intern del camp víctima negra del racisme dels nazis. Fou membre també del Beirat. Elling Kvamme va ser un d’aquells estudiants noruecs que es van oposar a l’ocupació nazi i van acabar a Buchenwald. Representant de Noruega, va ser un dels membres més assidus del Comitè, i un dels primers a actuar per a la representació de no deportats a la CIBD. Ed Carter-Edwards, que va ser un dels 168 aviadors aliats derivats en missió sobre l’Europa ocupada, es van trobar internats durant uns mesos a Buchenwald sense que es tinguessin en compte les lleis de guerra. Fou representant del Canadà, i el principal representant dels seus camarades. Danuta Brzosko-Medryk, una valenta resistent, que va representar durant molt temps el seu país, Polònia, abans de delegar aquesta representació, per la seva salut, a Alojzy Maciak, president de l’associació polonesa, que ha iniciat accions importants per la presència de no deportats dins del CIBD.
Entre altres membres, també desapareguts, hi hagueren els resistents antifeixistes alemanys i primers vicepresidents del Comitè, o estretament associats a la seva creació i al seu desenvolupament: Walter Bartel, president del comitè internacional clandestí, Emil Carlebach, el degà del bloc 22, el bloc dels jueus, un dels arquitectes del rescat dels “fills de Buchenwald”, Willy Schmidt, Reinhold Lochmann, l’especialista en transmissions de la resistència subterrània.
Els delegats de l’Europa de l’Est han estat tots membres actius del Comitè, malgrat els esdeveniments que van afectar Europa: la Guerra Freda i l’antagonisme entre dos blocs, la remodelació dels Estats i la caiguda dels règims comunistes. Sergej Bogdanow, primer representant de l’URSS, després Emil Halperin per a Ucraïna, Dimiter Ditschkow per a Bulgària, Petru Muresan per a Romania, Miloslav Moulis per a Txecoslovàquia, Milivoj Lalin i Milan Filipčić per a Iugoslàvia, Myquerem Fuga per a Albània.
Amb l’entrada de l’Estat d’Israel al CIBD el 1995, Robert Büchler, mort el 2011, es va convertir en el seu representant. A través seu, la memòria de la Shoah va passar a formar part de la memòria de Buchenwald i Dora al Comitè Internacional. Historiador, havia escrit una obra sobre el genocidi dels jueus eslovacs i, a més, era un dels historiògrafs del rescat dels “fills de Buchenwald”, dels quals ell mateix en formava part: també és ell qui elabora la llista dels supervivents del famós bloc infantil al petit campament, el bloc 66.
Sense Guy Ducoloné, mort el 2008, president de l’Associació Francesa, persona important del Comitè, el CIBD no hauria tingut el mateix desenvolupament. Resistent comunista, membre de la resistència clandestina, va tenir una destacada carrera política després de la guerra, sobretot com a vicepresident de l’Assemblea Nacional francesa. Va posar la seva experiència política, els seus nombrosos contactes, nacionals i internacionals, sense distinció d’opinió, així com les seves excepcionals qualitats humanes, al servei dels seus camarades: va ser, en particular, el relator de la llei que compensava els antics deportats francesos.
El 2016, motius de salut fan que Bertrand Herz abandoni la presidència executiva del CIBD i passi a ser nomenat president d’honor del Comitè Internacional. I per primera vegada en la seva història, la presidència recau en un no deportat. En aquest cas, l’escollit va ser Dominique Durand, fill de Pierre Durand.
Actualment, la presidència del CIBD recau en l’exdeportat a Auschwitz i Buchenwald, Naftali Fürst.
