Historia i dades rellevants
El camp de Buchenwald es va començar a construir al juliol del 1937. Els nazis hi van deportar homes, joves i nens que no tenien lloc a la societat nacionalsocialista: opositors polítics al règim nazi, els anomenats “asocials” i criminals, homosexuals, testimonis de Jehovà, jueus i gitanos. Els primers 149 presoners (comunistes, testimonis de Jehovà, homosexuals, gitanos i criminals) van arribar-hi el 15 de juliol del 37. Provenien dels camps de Sachsenhausen i Lichtenburg i ells van ser els destinats a construir el camp. Un camp que inicialment es va dir Konzentrationslager Ettersberg (Camp de Concentració Ettersberg), però poc després va ser rebatejat com a Konzentrationslager Buchenwald, a petició de la comissió de cultura de Weimar.
Per aquest camp hi van passar més de 277.000 persones, de més de 50 nacionalitats d’arreu del món, i entre ells 635 republicans espanyols, i n’hi van morir prop de 60.000, comptant-hi els morts als camps exteriors. Van ser assassinats, van morir de gana, per malaltia o experiments mèdics. I alguns presoners també van ser assassinats sistemàticament per les SS, com els més de 8.000 presoners de guerra soviètics.
En les èpoques de màxima ocupació, el camp estava ocupat pel voltant de 65.000 presoners. Va ser un dels camps més grans que va construir el règim nazi, i tot i que inicialment estava destinat als presos alemanys, aviat va veure arribar presoners de totes les nacionalitats i característiques. En el moment de l’alliberament del camp, el 95% dels presoners no procedien del Tercer Reich.
Al camp principal de Buchenwald i als seus 136 camps exteriors, els presoners van ser explotats sense pietat. El 1944, l’administració de les SS del Camp de Concentració de Buchenwald es va fer càrrec dels camps on dones i nens van ser forçats a treballar per a la indústria armamentista alemanya. El camp de Buchenwald va estar embolicat en les polítiques d’extermini nazi amb la pràctica de la selecció de presoners i la seva deportació als camps d’extermini nazi: Buchenwald va ser un punt de sortida de transports d’extermini de nens i presoners malalts a Auschwitz, i quan les SS van obligar a buidar els camps de l’est a principis de 1945, molts transports massius es van dirigir a Buchenwald. Poc abans de la fi de la guerra, les SS van decidir «evacuar» el Camp de Concentració de Buchenwald i van forçar 28.000 presoners a sortir a les «marxes de la mort».
Oficialment, el camp va ser alliberat l’11 d’abril de 1945 pel Tercer Exèrcit americà. Quan els aliats van arribar a Buchenwald, les SS ja havien fugit en la seva majoria. Aproximadament 21.000 presoners, inclosos més de 900 nens i joves, van ser alliberats.
El camp va ser alliberat o autoalliberat? Aquí existeix un debat, encara obert avui en dia. La resistència interna del camp, organitzada i preparada, ja estava a punt de la insurrecció, i quan els americans van arribar, ells el van obrir. A l’exposició permanent del camp, es pot veure un plànol on els resistents del comitè internacional havien distribuït per països la zona que cada grup havia d’atacar. Els supervivents sempre han reclamat la incidència del moviment de resistència interna en la fita de la marxa de les SS i l’alliberament final del camp. El cert és que en aquests dies els deportats estaven decidits a evitar més marxes de la mort i a lluitar per la seva supervivència, i així va ser com el Marcel·lí es va trobar amb un fusell a la mà, i disposat, amb l’organització interna de la resistència, majoritàriament comunista, a lluitar per la vida i la llibertat.
El Marcel·lí Garriga explica la confusió d’aquests moments. Quan sembla que la majoria dels guàrdies han marxat, però no se sap si estan apostats a fora, a les torres de vigilància, esperant per metrallar tothom… o si han minat el camp i pensen fer-lo explotar amb tothom a dins sense deixar cap rastre, i tot era una trampa cruel; o si efectivament havien marxat i havien deixat el camp sense vigilància. Dubtes que es van esvair quan, a principis de la tarda de l’11 d’abril, un jeep amb dos soldats americans que feien tasques d’inspecció de la zona localitza el camp i arriba fins a l’entrada.
De 1945 a 1950, el camp va funcionar com a Camp Especial Núm. 2 soviètic. Unes 28.500 persones van ser internades a Buchenwald, entre elles 1.000 dones —sense judicis i per temps il·limitat. Una gran part dels presoners van ser homes d’entre 40 i 60 anys. La majoria d’ells havien pertangut al Partit Nacional Socialista, a les administracions del partit o a les seves subdivisions, primerament a nivell local, o van servir a l’administració, policia o justícia nazi.
Més informació al web del memorial de Buchenwald:
“Dora” va ser fundat l’estiu de 1943 com a subcamp del camp de concentració de Buchenwald quan es van traslladar les activitats de producció de coets a Peenemünde a instal·lacions de túnels prop de Nordhausen per a protegir-les dels atacs aeris. Aviat van succeir-li altres projectes d’armament: el 1944/45, desenes de milers de reclusos del camp de concentració van ser desplegats per a treballs forçats en la construcció de fàbriques d’avions subterrànies i plantes de combustible. Per acollir-los, les SS van establir nous subcamps que, a la tardor de 1944, es van unificar amb el camp Dora per formar el camp de concentració independent de Mittelbau. La xarxa de Mittelbau constava de prop de quaranta campaments situats al llarg de les muntanyes Harz.
Mittelbau-Dora és un exemple prototípic del treball forçat per part dels interns dels camps de concentració i, per tant, d’un nou tipus de camp dins del sistema de camps de concentració nacionalsocialistes (un tipus no representat per altres monuments commemoratius). Entre 1943 i 1945, unes 60.000 persones de gairebé tots els països d’Europa, sobretot de la Unió Soviètica, Polònia i França, i també republicans espanyols, van ser deportades a les muntanyes Harz com a interns del camp de concentració per a realitzar treballs forçats per a la indústria d’armament alemanya.
Ateses les males condicions, manca d’aigua, de llum, d’instal·lacions sanitàries, als túnels els deportats morien com a bèsties i les malalties infeccioses s’hi multiplicaven. Molts dormien a les galeries laterals dels túnels. Es calcula que un de cada tres presoners va morir.
Ser destinat a Dora era gairebé sinònim de condemnat a mort. Alguns, com un dels fundadors i col·laboradors de l’Amical de Mauthausen, Edmon Gimeno, deportat a Buchenwald, Dora i Bergen-Belsen, va aconseguir sobreviure, i altres com el Marcel·lí Garriga van tenir la sort i la complicitat dels companys per evitar el trasllat.
Cada mes eren enviats a Dora des de Buchenwald quasi un miler de presoners. Un dia, en aquesta llista, van aparèixer les matrícules de l’Enric Serrano i del Marcel·lí. L’encarregat de fer la llista definitiva, un txec que havia estat a les brigades internacionals i que parlava una mica de castellà, en veure que dos dels números triats corresponien a dos espanyols, va modificar, es va “equivocar” i va posar uns altres números a la llista definitiva. Altres deportats van tenir la dissort d’anar als túnels de Dora. Això va salvar el pare i el seu company. Els brigadistes, aquí com en altres camps, van tenir un paper important en la solidaritat interna del camp.
En aquest camp s’hi fabricaven els V1 i V2 que es van llençar sobre Anglaterra i Holanda durant la Segona Guerra Mundial. I que, sota la inspiració i direcció de l’enginyer alemany Herbert von Braun, van representar els primers míssils autopropulsats i les bases de la futura cursa espacial. La tecnologia que russos i americans van poder rescatar d’aquests túnels, va servir pels seus respectius projectes espacials. I els EEUU no van tenir cap recança en posar un nazi al capdavant de la NASA.
Visitar avui Mittelbau-Dora, entrar en els seus imponents túnels, sentir la humitat, el fred, la foscor, veure les restes de la producció, dels espais enrunats, ens fa venir els calfreds de pensar en les condicions de vida dels deportats.
Encara que avui la majoria de túnels no són visitables i es van enrunar, la caminada per tot el que es pot veure és un altre motiu de reflexió.
L’exposició permanent inaugurada el 2006 presenta Mittelbau-Dora no només com un cas de model del treball forçat i la reubicació de la producció d’armament a llocs subterranis, sinó com un exemple de la forta integració dels camps de concentració i la col·laboració de la població a la societat alemanya.
