Un viatge a Buchenwald: una lliçó que no s’oblida
Amb l’inexorable pas del temps, la memòria de la deportació i totes les memòries associades han anat perdent els seus referents vius: les persones que van viure en la pròpia pell la guerra, l’exili, els camps francesos, les detencions, els llargs trajectes en tren i el malviure als camps de concentració i d’extermini. Els supervivents van ser la principal font d’informació i coneixement d’aquells durs anys de franquisme i nazisme. Molts d’ells van posar la seva veu i els seus records al servei de la causa del “Mai Més”, perquè tot plegat no es perdés en el malson de l’oblit. El seu testimoni ens va acompanyar durant anys: a les institucions, a les escoles, i als actes commemoratius.
El silenci que impregnava els espais durant les seves intervencions i l’emoció que despertaven en els més joves eren colpidors. S’humitejaven molts ulls quan explicaven com els havien detingut, el transport en vagons de bestiar, entaforats i comprimides com animals, sense pràcticament res per menjar ni beure, els crits de les SS, els gossos que bordaven, els cops i les empentes. Al camp: la por, el fred, la fam, l’angoixa… Només ells podien explicar-ho des del sentiment viscut més íntimament. Davant d’ells no valien llibres, pel·lícules ni doctes explicacions d’especialistes o investigadors. La seva veu, el seu testimoni, sovint sense rancúnia ni odi, gairebé sempre amb un somriure quan es dirigien als més joves, ha estat l’eina més potent per a la sensibilització antifeixista.
Però ara ja no hi són. Ja no els tenim al nostre costat. Ens queda el seu testimoni, les seves històries, les seves biografies (en els casos en què s’han pogut escriure), la tasca que intentem fer com a familiars, el rigor històric d’investigadors i professors, i tot el material escrit i audiovisual que hem anat recollint. Entrem en una altra etapa, on la lluita per la memòria i contra el feixisme ens exigirà, sense ells, més esforços per part de tothom.
Ja no podem parlar amb els exdeportats i exdeportades, però podem visitar els espais, els escenaris de les seves històries. Uns espais que també ens parlen, ens expliquen i ens ajuden a entendre què els va passar i com van patir.
Els viatges als camps són ara una gran oportunitat per apropar-nos i apropar els joves a la realitat del fenomen concentracionari del règim nacional-socialista. És, segurament, la part més decisiva del projecte Buchenwald i de la resta de projectes de l’Amical i altres entitats memorialistes.
Dins del Projecte Buchenwald, es plantegen tres sortides complementàries amb la intenció, si el centre ho desitja i disposa de mitjans, de realitzar-les totes tres durant el període de desenvolupament del projecte, entre 4t d’ESO i 2n de batxillerat. L’objectiu és conèixer in situ els principals escenaris de la línia històrica: guerra-exili-deportació.
Una visita inicial, durant l’estudi de la Guerra Civil Espanyola, a espais emblemàtics com els de la Batalla de l’Ebre, a la Terra Alta o la Ribera d’Ebre.
Els Espais de la Batalla de l’Ebre, sota la coordinació del COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre) i del Memorial Democràtic, inclouen 19 localitzacions històriques i cinc Centres d’Interpretació: 115 dies (Corbera d’Ebre), Soldats a les trinxeres (Vilalba dels Arcs), Hospitals de Sang (Batea), Les veus del front (Pinell de Brai) i Internacionals a l’Ebre (La Fatarella). Aquests espais, o la visita al Poble Vell de Corbera, ofereixen als alumnes una visió real del conflicte i del que va passar en un dels fronts més importants de la guerra.
Una sortida de dos dies per visitar la segona part de la història: la retirada, el pas conflictiu per la frontera i la mala rebuda del govern francès, amb el tancament de prop de mig milió de persones en camps de concentració francesos.
Aquesta sortida, densa i rica en contingut, inclou llocs com el Museu Memorial de l’Exili a La Jonquera, el Memorial de Rivesaltes o la Maternitat d’Elna, on es pot conèixer l’emotiva història de la infermera suïssa Elisabeth Eidebenz i el salvament de nadons d’Argelers. També es visita la platja d’Argelers, avui turística, però que sota la sorra amaga el patiment dels republicans tancats allà en ple hivern.
A la ruta també es poden incloure llocs com Cotlliure, amb la tomba d’Antonio Machado, o Portbou, amb la fossa comuna de Walter Benjamin.
La visita al camp de Buchenwald és la culminació del projecte, on es coneix el destí final d’aquells republicans lluitadors antifeixistes que, transportats en els combois de la mort, van acabar a Buchenwald, Dora o altres subcamps nazis. La visita al camp ens confronta amb el cor de la maldat humana i esdevé un punt d’inflexió per a reflexionar sobre la humanitat i la condició humana.
Els joves, aquests adolescents de 16, 17 o 18 anys, sovint segurs de si mateixos i contestataris, canvien quan entren al camp. Els seus rostres muden davant dels forns crematoris o les torres de vigilància. Caminant amb ells pel camí de l’estació o el “camí del carajo” a l’hivern, els escoltes reflexionar:
Un dia, un alumne d’un centre es va perdre durant la visita. El van trobar assegut en un racó del camp, sol, meditant, intentant pair el que estava veient. Aquestes experiències transformen els joves, i sovint les seves famílies ens ho expliquen:
És aquí on el projecte Buchenwald troba el seu major impacte: educar, sensibilitzar i “vacunar” contra el feixisme les noves generacions.